Tot baixant la Rambla, a mà esquerra, s'obre la plaça Reial, construïda a mitjan segle XIX i considerada, en aquella època, la plaça més distingida de Barcelona.
Del convent a la bohèmia
Com va succeir amb tants altres convents de Barcelona —com ara el de Sant Josep o el de Santa Caterina, antigament situats on avui hi ha els mercats homònims—, el convent dels Caputxins va ser destruït en el marc de la desamortització eclesiàstica del segle XIX. Al solar que hi va quedar es va aixecar, entre els anys 1848 i 1859, una gran plaça porticada de planta rectangular, rodejada d'una edificació neoclàssica. Seguint el disseny de la Plaza Mayor de Madrid, l'arquitecte Molina va concebre un conjunt ordenat i elegant, amb porxo de volta catalana suportat per arcs de mig punt i façanes d'estil isabelí amb balcons i pilastres corínties.
A només unes passes del Liceu —el símbol burgès per excel·lència—, la plaça Reial va acomplir, durant molts anys, el paper de centre neuràlgic de la poderosa patronal barcelonina.
Punt de trobada
Avui dia, el caràcter altiu de temps passats ha deixat pas a un ambient més popular, i la plaça Reial ha esdevingut una de les més concorregudes de Barcelona. Les terrasses ofereixen una agradable pausa als barcelonins i als turistes que s'hi acosten per prendre alguna cosa, i sota els porxos s'aixopluguen cerveseries mítiques, locals musicals i sales de concerts.
La plaça amaga alguns tresors més: els dos fanals de sis braços són una obra de joventut d'Antoni Gaudí, i la Font de les Tres Gràcies, de ferro, és d'Antoni Rovira i Trias i data de l'any 1876. Per acabar, al carrer del Vidre adjacent hi sobreviu l'herbolari més antic de Barcelona i probablement de tot Catalunya: és l'Herboristeria del Rei, una botiga que es manté immune al pas del temps des de fa gairebé dos segles.